A poc més de 24 hores per l‘inici de la jornada de vaga general convocada pels sindicats, els que tenim el “corazón partío” no ens sentim indiferents ni anem a romandre impassibles davant de la jornada del 29 de setembre.
Sense conéixer la repercussió definitiva i sense cap ànim de prejutjar l'èxit o el fracàs de la vaga pel seguiment dels treballadors, crec que les anàlisis prèvies de les causes i circumstàncies que l'han motivada hauríem, una vegada més, d'escrutar-les i d'examinar-les.
Solem tindre el costum d'acceptar les coses sense més o en el millor dels casos simplificant prou l'origen, context o altres eventualitats a què han estat sotmesos. I este és un cas representatiu. O no?
Vaja per davant la ferma creença en la utilitat i, sobre tot, la necessitat dels sindicats (dels de veres, és clar) com a ferramenta clau en la lluita i defensa dels interessos de les classes més desafavorides i dels drets socials aconseguits en els darrers anys.
I, com no podria ser d'altra manera, també crec en la naturalesa social del govern Zapatero que ha demostrat amb fets quant de prop estava i està dels treballadors, dels pensionistes i dels dependents, entre altres col·lectius afavorits per la seua acció de govern.
Però si això és així i la “veritas” és innegable. Què ha passat per que ambdós, sindicats i govern, s'enfronten cara a cara en una vaga general que, a pesar de les bones paraules i gestos, suposa posar en joc alguna cosa més que les reivindicacions conegudes?
La arxiconeguda crisi del capitalisme causada per l'avarícia d'uns quants i per la manca de controls del sistema economicofinancer mundial (això és el que ens han contat fins hui) continua mutant i transformant-se, però ¡oh, sorpresa! no és que estiga en perill o s'haja debilitat. Ni molt menys. Les feroces urpes del capitalisme, les mateixes que es quedaren amb el gran botí de guerra oblidat, plenes de sang, suor i mentida, són més afilades que mai. No es permet l'oposició ni tan sols la dissensió. Els governs i els governants d'Europa han pres bona nota. L'esquerra europea no té ni que fer-se l'harakiri, no cal ni reconéixer la seua falta de resposta davant la gran crisi del liberalisme econòmic dominant. Totes les darreres eleccions a Europa han estat guanyades per la dreta. Dels 27 països que formen l'unió europea a penes uns pocs, que es poden comptar amb els dits d'una mà, són l'excepció a esta regla que dintre de poc serà quasi un manament diví (al temps).
I en eixe context tan acollidor, Espanya estigué a punt de ser devorada com a postres en un d'eixos festins que es donen sovint els mercats financers al mes de maig. No sé si ens salvà la campana o és que està tot “atado y bien atado”. Una vegada Gordon Brown perd les eleccions, el risc d'instaurar controls formalment seriosos deixa de ser una opció raonable i prompte cau en l'oblit.
I Zapatero, com l'entrenador que sap que jugant amb 8 jugadors no pot guanyar el partit contra el líder, canvia de tàctica i fa calfar els suplents per jugar el darrer quart d'hora amb l'objectiu no de guanyar el partit, sinó de no perdre'l.
Per a alguns, ZP serà un traïdor, per a altres ens salvà de la tragèdia. Però sembla que res no serà com abans. I és que el partit, el vertader partit, eixe que era contra el neocapitalisme més ranci, no l'estem jugant. Estem desgastant-nos tots en un partit amistós que no podem ni devem guanyar cap dels dos.
Això sí, mentrestant seguiré preguntant-me tantes coses com siga capaç. I com en qualsevol investigació policial, la primera pregunta que ens farem és: Qui guanya amb aquesta vaga general?
Més clar? Aigua.
